28-MAIG-2020 MAR GRANADOS AGUILERA i MYRNA GONZÁLEZ MARTÍNEZ. Psicòlogues del Programa de Salut per a les Dones
/

La nova normalitat provocada per la Covid-19 ens ha col·locat en una situació mai  imaginada i plena d’incerteses. Després de més de 70 dies de confinament, comencem a valorar i a ser conscients dels diversos efectes produïts en nosaltres, les dones, i sobretot dels que possiblement causarà en la nostra salut.

Aquesta situació no ens afecta únicament de forma individual, ni aïllada, sinó que d’alguna forma a totes i tots ens impactarà en menor o major grau. Estem vivint un procés de grans canvis a nivell social, molts dels quals comporten aprenentatges, però també grans pèrdues, amb el què podríem considerar que col·lectivament estem vivint un procés de dol.

La crisi del coronavirus ens deixarà socialment emocions com la incertesa, el desconcert, la por, la ràbia i possiblement la tristesa, emocions que no ens agrada sentir i que si no són adequadament gestionades poden generar seqüeles que afectin a la nostra salut tant física com mental.  

Cada dona i cada família ho gestionarà d’acord a diversos factors com poden ser la seva situació personal, les seves experiències de vida, les condicions de vida actuals,  el nivell de pèrdues viscudes, la història personal i familiar o les estratègies internes de cada persona, entre d’altres. Sense oblidar, que les persones tenim la capacitat de la resiliència i que podem adaptar-nos a noves situacions, però això requereix temps, esforç i en moltes ocasions, recursos de suport.

Les dones que consulten el servei psicològic que Dones Amb Empenta oferim en col·laboració amb l’ASSIR Anoia, manifesten un major nivell d’ansietat, de tristesa i sobretot una gran sensació de “pèrdua de control”, de sentir-se “perdudes”, acompanyat de frustració i impotència. Observem un preocupant increment en relació a la detecció de situacions de violència masclista.

Totes nosaltres, d’alguna forma, hem perdut: una persona estimada, uns ingressos econòmics, temps per estar per nosaltres i en col·lectivitat, la seguretat davant d’un risc i, sobretot, hem perdut drets i llibertats.

Aquest període ha posat entre les cordes no només la pèrdua de llibertat actual, sinó la del futur. Moltes dones han hagut de prendre la decisió forçada de fer excedències, deixar els seus llocs de treball o perdre la feina, amb els efectes que això té sobre la seva autonomia, independència econòmica i benestar, i en essència sobre la seva salut integral. Sens dubte, un pas enrere en la lluita per la igualtat i mostra d’una societat desigual on les prioritats de les dones tornen a ser de forma “voluntària” o forçada, la cura de les persones dependents i no un projecte vital global.

Els rols que representem històricament s’han incrementat i intensificat, sense precedents. Netegem, cuinem, cuidem, sostenim, ensenyem i ara també fem de professores.... Les dones liderem i portem el dia a dia del que necessita una llar i les persones que la integren. Accions que potser ja fèiem abans, però que ara s’han duplicat i intensificat, pel fet d’estar tot el dia a casa. I si a més a més, afegim que moltes de nosaltres estem teletreballant, ens trobem amb les dificultats reals per a compaginar la cura, sostenir la dinàmica familiar i respondre a les exigències i obligacions laborals, fet que està comportant un factor molt estressant, que sumat a la reducció tan brusca i considerable dels espais personals i de tribu, conformen un escenari molt negatiu per la nostra salut integral.

La vivència en les dones mares d’una excessiva permissivitat en l’ús de les pantalles i la tecnologia a les criatures, una introducció precoç en altres casos, conformen decisions i actuacions no previstes en els nostres sistemes de valors i educació als nostres fills i filles, forçades per a poder assumir responsabilitats laborals, ens retorna novament a la culpa i la sensació de descontrol, sobre l’exigència que porta al prejudici de “mala mare” versus “mala professional”.

Aquesta tensió s’ha vist simptomatitzada en les consultes de les dones a través dels trastorns de son, fonamentalment insomni, cefalees, contractures, sensació de mareig, ansietat, esclats de plors, dificultats per a respirar, esgotament, alteració de l’estat d’ànim, tristor i augment considerable de símptomes fòbics, la por circulant com a factor limitant.

La incertesa sobre un futur immediat en relació a la conciliació i la reobertura dels centres educatius, combinat amb una prèvia i progressiva reincorporació laboral presencial sense alternatives, fa replantejar a moltes dones, sota el sentiment de culpa, la recuperació del suport en la cura a través de les àvies i avis, població de risc que hem de protegir, però que es presenta per a moltes com a única opció de conciliació. La manca de reconeixement per part dels governs, que no nombren aquesta realitat i la seva importància, sense ajuts específics, la invisibilitat de les cures, que considerem són el motor de la vida i el seu reconeixement, el termòmetre d’una societat sana i responsable, avançada i igualitària.   

Un escenari angoixant i frustrant per a totes, les que col·lectivament militem des dels moviments de lluita feminista, com les que de forma individual veiem reduïts els nostres escenaris vitals, projectes professionals i llibertats viscudes uns mesos abans.

Les nostres intervencions professionals s’han anat adaptant a la situació presentada i poc a poc, estem aprenent i adquirint noves estratègies d’intervenció que  segur ens ajudarà, no únicament per a situacions com aquesta, sinó en la nostra labor diària  d’acompanyament a dones; sense oblidar que nosaltres com a professionals també estem vivint un procés de readaptació en diversos aspectes de la nostra vida.

Des del programa  d’atenció psicològica i assessorament sexològic de DAE, dins del marc de l’ASSIR Anoia, i des del qual habitualment treballem amb dones i parelles aspectes relacionats amb la salut sexual i reproductiva, en les atencions durant aquest període de confinament hem constatat en algunes dones, aspectes de saturació emocional i una simptomatizació de malestar físic i el fet que les demanes  realitzades, s’han limitat, al igual que ens les demanes mèdiques, a situacions de major  “urgència”  i “necessitat”. 

De les intervencions realitzades hem constatat en algunes mares aspectes de saturació emocional. El fet del tancament a la llar, més la decisió d’algunes que viuen en parella de no sortir de la llar ni per fer els excepcionals encàrrecs d’abastiment de menjar, etc, preservant la seva salut i la de les seves criatures acabades de néixer, ha estat en l’acumulació de setmanes, un fet perjudicial per la seva salut emocional.

L’equilibri entre la protecció del contagi i la necessitat de petits respirs necessaris per a continuar sostenint la vida, que són essencials per a una bona vinculació i garantir un maternatge de qualitat. Algunes dones han pogut expressar un augment progressiu d’ansietat, neguit, saturació i sentiments de culpa davant el desig de recuperar escenaris personals. Aquest fet, habitual durant el puerperi, s’ha vist incrementat en aquests moments en moltes dones que han viscut episodis crítics on sortir i tenir un petit respir de família, llar i criatura, era viscut amb gran culpa sobre la responsabilitat de la protecció.

El moment de la constitució del vincle materno-filial és crucial a la vida, i un estressor tan important com el context de l’estat d’alarma sanitària, sense dubte, ha generat dificultats en algunes dones que acaben de ser mares.

És sabut que l’aïllament no afavoreix el desenvolupament dels éssers humans. Una de les necessitats més destacades per a les mares és la de la xarxa, el suport emocional familiar i social. Tinguem en compte que aquesta, durant aquests temps només ha estat possible a través de les pantalles, les trucades telefòniques. Les noves vides, com el comiat davant la mort, necessiten de rituals personals i col·lectius que beneficien i garanteixen la salut, i aquesta gran limitació tindrà els seus efectes a curt i llarg termini.

El puerperi afavoreix a les dones la descoberta de les pròpies limitacions, desmitifica el concepte de control i poder sobre la vida, que la societat individualista alimenta des dels discursos capitalistes que imperen. Sentir i descobrir aquest fet, és un procés de dol sa, que permet a moltes dones redefinir objectius vitals i qüestionar-se models imperants. Però sumar dols en aquest procés no és beneficiós per la salut de les dones i sabem que la pandèmia ha canviat la concepció del món, ha comportat pèrdues reals de familiars, que en alguns casos restaven dependents sota la seva responsabilitat. Així mateix la pèrdua d’un embaràs, els avortaments esdevinguts en aquest període i que des del servei acompanyen. El dol a un projecte vital de maternitat desitjada, en un context de pèrdues a tot nivell i amb poques possibilitats per a desenvolupar accions que ajuden en aquests processos, són un altre dels aspectes doblement dolorosos viscuts per les dones durant el temps de confinament.

Un altre aspecte treballat des d’aquest programa, és  la Sexualitat i el dret al plaer i el què ens estem trobant en aquests moments és que aquest tipus de demanda de consulta no es dona . Ens sembla molt curiós que tot l’aspecte relacionat amb  el plaer sexual ha quedat aparcat... com si això no fos, en aquest moments de major “necessitat”, quan el contacte físic i emocional és imprescindible.

Una de les lectures que fem al respecte és que possiblement davant de “l’amenaça” que vivim, que ens connecta amb la nostra mortalitat, s’hagi despertat en algunes dones i/o parelles un major desig  i permís de contactar amb el plaer. El fet de sentir i  fer consciencia que no som immortals, potser ens dona més llibertat i la sensació de voler aprofitar cada moment, de viure i gaudir, ingredients adequats per a una sexualitat sana.

Un altra lectura és just la contrària, que el nivell d’ansietat i les diverses emocions  abans mencionades no ens permet poder donar espai a un aspecte que en aquest moments podria ser de gran ajuda i estabilitzador. Si la dona està transitant per situacions estressants, de dols de gran magnitud com pot ser una pèrdua  sentimental,  la libido i el desig poden quedar a l’espera, anul·lades o en un segon pla.

Sense oblidar que el missatge continu que hem rebut en aquesta situació d’excepcionalitat i de forma general és que davant d’una situació d’emergència únicament s’han d’atendre situacions vitals, de “major importància i/o necessitat” ; col·locant, com és habitual a la nostra societat amb influència judeo-cristiana, a la sexualitat en una categoria secundària i en la que el plaer és un privilegi permès  principalment a la figura masculina i relacionant la sexualitat de la dona més amb  l’àrea de la reproducció; amb el que és d’esperar que  la salut sexual  no sigui viscuda com  una veritable “necessitat” per a les persones . Ens sembla important nombrar un major risc per les violències sexuals a les què estan exposades moltes dones que pateixen violència, amb l’augment de la convivència amb la parella, així com en altres l’exercida a través de les xarxes, també detectant que en  aquest període hi ha hagut un major temps d’exposició.

Tanmateix, i malgrat totes les situacions de risc per la salut de les dones, algunes ens han pogut expressar situacions molt positives. Exemples com la organització i l’ajut de la xarxa veïnal en casos de dones monoparentals, on cadascú ha aportat un granet de sorra, portant-les la compra i petits encàrrecs, a fi d’evitar els desplaçaments d’aquestes mares amb els nadons. Petits gestos de solidaritat que provocaran grans efectes positius en relació als vincles i el reforç i recuperació de xarxes veïnals de suport. Altres, on les relacions familiars amb la família extensa es trobava en crisi, per interferències, tensions i dificultats de relació durant el puerperi, han viscut el confinament com una gran oportunitat de recuperació del seu espai personal, lideratge del procés de maternatge, protecció i d’equilibri en la relació de parella. Aquests casos de dones, en menor nombre hauran fet d’aquesta crisi pandèmica una oportunitat de millora de les seves relacions i la salut emocional.

El nostre repte ara és continuar amb l’acompanyament i el suport per a restablir l’equilibri emocional de totes les dones que atenem o que atendrem durant el procés de reajust i de recuperació. Sigui quin sigui el nou escenari, hem de recobrar els espais assolits tant col·lectiva com individualment, i hem d’intentar que la presa de consciència de les mancances de la nostra societat acabi sent un impuls per avançar en una societat més sana i igualitària.

MAR GRANADOS AGUILERA i MYRNA GONZÁLEZ MARTÍNEZ. Psicòlogues de l'equip d’atenció psicològica i assessorament sexològic del Programa de Salut per a les Dones de DAE, que desenvolupem en col·laboració amb l'ASSIR Anoia.

FOTO: grup de dones durant la pandèmia de la grip del 1918-1920